Quan un nen no vol menjar al menjador

És la trucada més freqüent que rebem al setembre. La criatura torna a casa dient que no ha menjat, els pares s'angoixen i comença un cicle que sol empitjorar les coses. Us expliquem com ho veiem des de dins del menjador.

Per què passa

Hi ha motius molt diferents darrere d'un «no vull menjar», i confondre'ls és el primer error:

• És menjar desconegut. Una criatura acostumada a un repertori curt es troba davant de plats que no reconeix. No és rebuig, és estranyesa.
• Hi ha soroll i presses. Un menjador massificat amb quaranta minuts justos no convida a provar res nou.
• És una qüestió d'autonomia. Cap als tres o quatre anys, decidir què entra a la boca és una de les poques coses que controlen.
• Està cansada o adaptant-se. Les primeres setmanes de curs, molts infants mengen menys per pur desgast.
• Hi ha textures que li costen. Algunes criatures són molt sensibles a certes textures, i això no és mania.

El que no funciona

• Obligar a acabar el plat. Genera resistència i desconnecta la criatura de les seves pròpies senyals de gana i sacietat.
• Negociar amb les postres. Converteix la verdura en peatge i les postres en premi. Reforça exactament el contrari del que voleu.
• Comparar amb altres. «El teu germà s'ho menja tot» no ha funcionat mai amb ningú.
• Parlar-ne molt a casa. Si cada tarda l'interrogatori és què has menjat, el tema creix fins a ocupar-ho tot.
• Amagar la verdura. Triturar-la dins la salsa fa que se la mengi avui i que no aprengui a reconèixer-la mai.

El que sí que ajuda

• Oferir sense pressió, moltes vegades. Un aliment nou pot necessitar deu o quinze exposicions abans que s'accepti. Comptar-les és el que fem nosaltres; el que cal per part vostra és paciència.
• Que se serveixin ells. Decidir la quantitat canvia completament la disposició a provar.
• Un adult assegut menjant el mateix. És la intervenció que més funciona i la que menys es fa.
• Temps. Si hi ha pressa per recollir, no hi ha exploració possible.
• Parlar del menjar fora de l'hora de menjar. Cuinar junts, anar al mercat, tenir un test d'alfàbrega. Tot això mou més que qualsevol conversa a taula.

Què li podeu dir a casa

Pregunteu per l'estona, no pel plat. «Amb qui has segut?», «de què heu parlat?», «hi havia alguna cosa que t'agradés?». Si la conversa deixa de girar sobre la quantitat, la tensió baixa i sovint la gana torna sola.

I al vespre, oferiu un sopar normal. Compensar amb el plat preferit perquè «avui no ha dinat» ensenya que no menjar al migdia surt a compte.

Quan val la pena consultar-ho

Menjar poc o ser selectiu és habitual i sol resoldre's amb temps. Ara bé, si hi ha pèrdua de pes, el repertori es va reduint en comptes d'ampliar-se, apareix dolor o angoixa intensa a l'hora de menjar, o us preocupa de veritat, parleu-ne amb el pediatre. Nosaltres podem acompanyar el que passa a taula, però un diagnòstic no ens correspon.

Què hauria de fer el menjador

Si el vostre fill menja malament, el centre hauria de poder explicar-vos com l'acompanya, no només informar-vos que no ha menjat. Pregunteu si hi ha un adult assegut a la taula, si es pot servir sol, quant temps té i com registren l'evolució al llarg de les setmanes.